EL CARXE, PER FI!

La jumellana serra del Carxe era una vella coneguda i, en ocasions, transitada per algun Tórtora, però com a colla ciclista encara no li havíem clavat la dent (o la pedalada).

Un bon matí de juliol, no excessivament calorós, fins i tot fresquet a primeres hores, cinc intrèpids navegants del camins volàrem al Raspai ieclà per encetar la ruta des d'allí.

Uns dubtes inicials donaren pas a les primeres rodades entre bancals per canviar el paisatge ràpidament per pins i carrasques mentre ens elevàvem i disfrutàvem de bones vistes de la nostra comarca i de les terres murcianes.

Primeres pujades, no excessivament exigents, un ràpid descens al costat jumellà i un lleuger mosset per recuperar forces i encarar les prolongades costeres del segon ascens (quasi quinze quilòmetres d'ascens continuïtat).

Les penyes i tallats amb l'arbreda dibuixen un paisatge que convida a seguir, seguir i seguir: l'esforç val la pena.

Un jove ciclista sense electricitat ens recorda l'època dels esforços suprems quan érem un jovenets d'entre cinquanta i seixanta i tants anys: esforç físic i mental combinant amb els patiments: ara ja no!

Fem el cim i la millor manera de demostrar-ho és fer-nos la foto en el vèrtex geodèsic de la impressionant serra.

Paisatges mediterranis d'interior ben atractius per als amants de la muntanya pedalada.

Des del cim gaudim de les planes murcianes plenes de llogarets que limiten amb les terres valencianes del Pinós, l'Alguenya, Barba-roja d'Oriola, Villena, Fontanars dels Alforins, ...

La ruta remata en la pulcra i desèrtica replaceta del Raspai.

El dinar, al restaurant Gatxamiga, resulta d'un nivell important i entre discussions, conversa fluïda, riure's, tragos hidratans i bones cullerades, picades de forqueta i mullades de pa, els Tórtora practiquen el seu segon esport favorit, el gastrobike: parlem i parlem de la bona ruta i de les que vindran ben prompte.

En siguem set o en siguem cinc, sempre serem magnífics: fer rutes noves pel territori és la gran motivació d'esta banda de "globeros irredempts".

 

 

 

ELS TÓRTORES VOLEN AL FONDO DE CREVILLENT, VISITEN ELS PARENTS I ES MENGEN UNA GALLINA A LA VORA DE LA MAR

Els Tórtora-BTT, que no deixem de ser uns pardals, ho estàvem parlant des de feia temps: "Ja que habitem al costat d'un dels cursos fluvials més importants del món -el Vinalopó-, ¿per que no descendim al 'xarquet' del Mediterrani passant per Elx, visitant els nostres estimats col·legues, també pardals, del Fondo de Crevillent i Elx i ens arreem un caldero com ordenen els manaments dels autèntics gastrobikes?"

Ens en confabulàrem cinc -cada volta costa més ser-ne més, ai la vellea i la faena!- i per la ruta cap a Elx, per a eixir a Altabix, i en un pet estàvem travessant la ciutat de les palmeres ("toma topicazo!").

En què consistirà l'ofici o l'afició?

La parra d'un bar simpàtic de Matola va acollir el nostre esmorzaret. A partir d'eixe moment, cap al parc natural del Fondo de Crevillent-Elx i caloreta, basca de la bona.

Ei, Ja estem al Fondo: que bònic. Tot ple de pardals, com nosaltres. Estos, però, aquatics.

Bicis aparcades i a recórrer passarel·les i miradors: disfrutant d'una naturalesa espectacular.

La nostra sensibilitat d'emplomats es notava a cada instant...

Quina escena de tendresa i amor més bonica entre mare i filla: "són comestibles?", va preguntar un descerebrat...

Bicicleta, passarel·les, miradors, fotos, caloreta, aigua, plantes i ocells, pardals, aus, emplomats, "patos", flamencs, ... Una borratxera paisatgística per a uns tios de secà com nosaltres!

Ei, que bé que ho estem passant els tórtores amb els nostre parents!

Flamencos de Crevillent, els de Petrer són d'altra manera i porten flandina

Al fons, quasi oculta per la calitxa, la serra de Crevillent, tantes voltes pujada des del Fondó de les Neus a colp de pedal (buf!)

I aquí teniu l'àlbum amb la col·lecció dels pardalots i pardalius que ens han plenat d'amor i felicitat per la natura. Que no ens toquen el Fondo de cap manera: els Tórtora-BTT ens comprometem en la seua defensa per sempre més!

Després va venir la gran rodada: tots ens posàrem en les mans del Gran Sherpa: séquies, camins i sendes de terra, canyars, matolls, rectes inacabables, horitzons llunyans amagats per la calitja... i el sherpa segur i manant, "Por aquí!". Santa Pola, diuen els indicadors (la del Baix Vinalopó no la de Saix): una miqueta de carretera incòmoda i perillosa,

"Je t'aime mon amour!"

...una dama vinguda des de Madrid a la seua terra va ser festejada per dos tórtores enamoradissos "genio y figura..."). I PER FI...

EL DESTÍ. El flamant sherpa diu això de "¡Misión cumplida!" (ho pose en castellà perquè és d'Elda, com la meitat de mi mateix, coses!

Els tórtores de blau ja estan vora mar, en el Xiringuito Blau (o assul, com diem a Petrer)

Bé, i ja que estem a Platja Lissa ens banyem i lluïm els nostres esplendorosos cossos (neptuns o sirenes?)

Comença la gesta GASTROBIKE: el pardals mengen cosetes de la mar, un caldero exquisit amb gallina i tota LA pesca, BRUTAL!

I aquí teniu la fitxeta tècnica (afegiu: 35º C i 95% d'humitat; molta cervesa, molt de vi, etc.)

Va per totes i tots vosaltres, cab... (caballeros)!!

El nacional (café gelat i mantecao) acompanya la nostra conversació última: quina serà la pròxima tortorada? Que arribe prompte i que siguem molts més, perquè com més siguem, més riurem, Cristo!

(el nostre agraïment als amics tórtora i als nostes fills que han fet possible l'aventura amb els vehicles de suport)