Serra
de Mariola,
Serra
de Mariola,
tota
a floretes.
Tota
a floretes, sí,
tota
a floretes, no,
on
van les socarrades
a fer
botxetes.
|
La serra de Mariola feia temps que ens cridava. L'havíem acariciat per la font de Llop, allà on naix l'aigua del nostre petits país, on brolla el Vinalopó. Però faltava viure intensament les seues interioritats i exigències de pedals esforçats. Fins i tot, un grup reduït dels Tórtora, fa alguns anys, havíem ascendit d'Alcoi a la font de la Mariola pel costerut Soterroni, tot visitant la font Freda i descendint còmodament cap a Barxell.
Ara, en la recta final de la primavera, en un dia esplèndid, i arrancant des de la bella i costeruda Banyeres de Mariola, vam posar la fita en la cava Arquejada, al peu del majestuós Montcabrer.
Tot va começar perfectament: pista forestal amb ascens suau, camins i sendes per evitar la carretera local amb amables tobogans, camping, font de Mariola i font del Molí Mató. El paisatge primaveral esclatava pel tots el cantons (la boireta de simpàtics mosquits, també).
I, seguint una ben conservada pista forestal, cap amunt, cap a la cava Arquejada, símbol d'arquitectura popular mariolenca. Les rampes, en alguns trams, es mostraven exigents, però l'estat de la pista i, sobretot, el grandiós paisatge que ens descobria a cada metre que avançàvem feien que tot l'esforç i fatiga se sentiren agradablement.
I ja en la cava Arquejada, sessió de fotos: l'estètica del monument i el paisatge circumdant ho demandaven a crits.
"Regnava
en aquelles altures fresques, malgrat l’estiu en què entraven, un
oratge dolç com el d’una esplendorosa primavera." (Enric Valor)
|
Després, cap al refugi de muntanya. A gaudir de vistes més enlairades encara. Presidint l'espectacle: l'ufanós Montcabrer, de quasi 1.400 m. d'altitud.
I ja, en descens espectacular, cap a Agrés a buscant un bon esmorzar de la terra en la sempre acollidora Pensió Mariola.
L'aventura es va tornar més prosàica, tot i que no va perdre el seu encant del tot: tornàrem per la via verda del tren Xitxarra ben acompanyats d'un esplèndid paisatge agrícola i de la sempre bella i sorprenent vista de la mítica Bucària, la vila de Bocairent. El remat va ser heroïc, una miqueta per a evocar els esforços del matí: creuar en ascens --com pot ser d'altra manera?-- l'entranyable i costeruda Banyeres per arribar on havíem deixat els cotxes cinc hores abans. I, au, cap a casa amb l'estimat record de la Mariola.
"La serra de Mariola, un espai protegit, sovint
amenaçat per actuacions i projectes intolerables, bellament real
però també fecunda de mites, dites, llegendes i inspiració
literària." (V. Brotons)
|