LA CLÀSSICA: LA JUMILLANA, PERÒ... AMB NOVETATS

Repetim una clàssica: La Jumillana. De fet, va ser l'última de la prepandèmia, només unes setmanes abans. Havien passat tres anys i en la ruta també van canviar algunes coses...

La primera de totes és que es va estrenar gent que no l'havia feta mai i, de més a més, vam estrenar una primer part inèdita: vam travessar la serra de Salines, pel seu costat villener i ieclà per a enllaçar amb la carretera rural cap a Jumella.

La causa principal d'això va ser que el BTT Tórtora ens hem fet --ai!-- elèctrics i, clar, l'altra ruta se'ns quedava curteta i massa fàcil. La decisió per la serra de Salines va ser molt celebrada: vam guanyar en qualitat paisatgística i rutera.

Quan enllaçàrem amb la carretera rural  que faldeja el Carxe per la vora de la penya de la Madama, camí ben conegut per nosaltres, el vent, que ens havia acompanyat en el tram anterior, sense grans problemes, es va fer una miqueta més virulent i persistent. Res, però, que no resolguera un esforç complementari: "bufes de pato!".

La cosa, no obstant, va tenir una coseqüència psicològica estranya. La fartera d'aire aponentat va fer que molts tórtora es convertiren en "tortorets sense ales" i canviaren les canyes per l'ascens al convent de Santa Ana, cosa pràcticament imperdonable.

Per sort, tres veterans de La Jumillana, vam decidir que tocava "volar" al lloc sagrat i vam complir amb el compromís.

Altra cosa ben distinta va ser  el dinar: en això no va perdonar ningú. Tots, com un clau, al popular restaurant de Sebastián (per cert, el vam tornar a recuperar després de l'experiment Cien del 2020)

Alegria, alegria: bon vi, bona cervesa, Coca Cola, aigua, bona picadeta, gaspatxos jumillans i --ai, sempre hi ha un ai!-- "carajillos" fluixets i absència d'herbero, cosa comprensible ja que Jumella és Región Murciana i no País Valencià meridional.

Després, tots a la "fragoneta" -cabres i cabrers- i cap a Petrer (uns becaven, altres xarraven, la música emprenyava, el paisatge de secà passava ràpid per les fnestres... Petrer!)

Ara toca pensar en la pròxima aventura tortorera...

 

PER LES ALTURES LLUMINOSES I PEL BLANC CLOT DE CATÍ

Entre setmana alguns tortoreros solem fer eixides d'urgència. Esta, ben hivernal, les dos que n'hem fet han estat espectaculars.

Dimarts de vesprada, amb bon solet, cap a l'ermita de Catí. I d'allí, clavant-nos en el cor de laberint orogràfic meridional, a l'estret d'Agost i, a mitjan camí, cap l'alt del Palomaret, amb unes vistes espectaculars devers  la costa alacantina i la del Baix Vinalopó; també de l'imponent Maigmó i els seus germanets, el Maigmonet i l'alt de Guisop. 

Després, pel racó del Xoli i les Ventetes, a Petrer, on arribàvem a poqueta nit.

Dijous al matí decidírem canviar de plans i baratar Novelda per Catí: hi havia nevat lleugerament i no ens ho podíem perdre.

L'any passat vem veure un Catí enfarinat però només per les muntanyes que l'envolten, i el 2020, en portes de la pandèmia, estiguérem disfrutant de la neu a les faldes del Reconco de Biar.

I només arribar a Catí la neu ens ha rebut amb els seus braços ben oberts. No podem dir que estava tot plenet, no, però el paisatge, amb sol i fred, s'havia vestit d'un blanc esplendorós que el feia molt atractiu.

Poqueta neu però boniqueta. I per a nosaltres, gent de terra poc nevadora, tot un plaer visual, a pesar que el fred corporal ens ha castigat raonablement.

Xe, res que no es resolga amb un bon esmorzaret i un carajillo ben calent!