El mes de maig el vam encetar amb un procés individual de descofinament a base de pedalades: desconfinalejant.
Les primeres eixides pel bell terme municipal de Petrer ben prompte propiciaren les trobades ocasionals i prudentment distanciades.
L'Esplanada va tornar a ser punt de trobada i l'eixideta a Catí una clàssica feliçment recuperada.
I ho dic així perquè el retorn ha vingut acompanyat de sopreses en forma de camins acondicionats amb asfalt -el Sit- o amb terra, magnífiques pistes forestals (Catí, Caprala, l'Avaiol i LES FERMOSES!)
Si a això afegim la primavera esclatant d'una bellesa inusitada, com enfotent-se'n de la Covid-19 i tota la seua mala bava desvastadora i assassina, teníem servides les condicions perfectes per a l'eixida perfecta.
¿I quina eixida grupal millor que l'ascens a les Fermoses per la gloriosa i novedosa pista forestal de l'Avaiol i la Costa que en du de Petrer a Castalla?
Un ascens que jo sempre havia somniat. Vull dir, somniat de fer-lo muntat en la bicicleta. Al llarg de la meua vida l'havia fet a peu amb mon pare buscant pebrella -la planta aromatizadors dels gaspataxos-, amb els amics per acampar o completar una excursió, tant per la costera Blanca com pel barranc d'Escurina o per la mateixa Costa; amb el meu fill, la meua gosseta... Sempre, però, havia pujat i baixat la costera de la Costa -una redundància nominal- "empuixant" la bicicleta, ai!. Recorde una baixada que vaig trencar literalment un pedal en colpejar-lo contra una roca (la puntera protectora em va salvar el peu)... Si en els anys de la "meua" millor forma ciclista, finalitzant els 90, mai no vaig poder ascendir muntat en la bicicleta, ara, passats els seixanta, no ho podia ni somniar. I, ves per on, la intervenció reparadora d'aquell vell camí de carro, en l'últim mig segle senda pedregosa i plena de regalladors, que unia Petrer i Castalla per la costera de l'Àngel, ens ha permés complir el somni -no sense esforç i a ritme tortuguer (4/5 Km/h. en els trams més durs)-. Sempre és una alegria i satisfacció de biker: no tot va ser fer els "globeros" i els "gastrobikes"!. Si toca esforçar-nos, ens esforcem i au!
Amb l'ascens culminat era el moment de la foto de rigor del grup, admirar el paisatge i anar cap a la mítica foieta muntanyenca de les Fermoses.
Les Fermoses, on només queden les ruïnes de la casa (jo, en la meua pubertat, la vaig conéixer alçada), és una màgica valleta de muntanya, encara en cultiu, a què Enric Valor es va referir en Sense la terra promesa com les Gatoses, i que, fins i tot, apareix en les Rondalles Valencianes. La paraula no té vitalitat en la parla, ni ta sol la seua forma escrita usada arcaïcament, "formoses", però per a la gent de la contrada -terres del Vinalopó, foia de Castalla i l'Alacantí- es manté vivíssima com a topònim.
 |
| Darrera es veu la cúpula del pou perfectament conservada |
El descens va ser ràpid. A Petrer, com en el conte de "La Cendrellosa" havíem d'estar abans de les deu del matí o les nostres cabres es covertirien en vulgar ferros rovellats. Això i no sé quina norma del confinament. I complírem amb l'horari i, naturalment, ho celebràrem.
Hi havia molt a celebrar: l'ascens a les Fermoses (25 Km entre anada i tornada) i el retorn quasi normailtzat als esmorzarets bikers: imprescindible.
L'AVENTURA "FERMOSA" PER LA COSTA ES VA CULMINAR EN UN MAGNÍFIC DISSABTE DE MAIG, L'ÚLTIM!
