«Hacia arriba; hacia las
tierras altas. Desde la estación [de Monóvar], en el fondo del valle, hasta el
pueblo, un kilómetro de carretera en cuesta.»
«Luego, saliendo por la
parte opuesta del pueblo, el terreno sigue elevándose. Hacia las estribaciones
de la Sierra de Salinas, del Carche, de la Sierra de la Pila. Valles, collados,
recodos hondos de soledad y de silencio, gollizos, cañadas. En las cañadas o
sobre las lomas pardas, las casas blancas o doradas. Almendros, olivos,
higueras.»
«Al salir del pueblo,
desde lo alto, el valle de Elda a lo lejos. Petrel en la remota orilla opuesta;
Elda al pie; coloración suave de grises. Como el polvillo multicolor y
sutilísimo de una pintura al pastel. Arriba siempre; dejar la carretera de
Pinoso a la izquierda y entrar en la de Salinas. Poco después, recorrer un
caminejo entre las viñas; subir por una ladera cubierta de pinos bienlientes. Y
la casa del Collado. El Collado de
Salinas». (Azorín)
Molt
anys passant pel costat, mirant-nos les seues edificacions rurals, imaginant
camins per les seues muntanyes... i no decidint-nos mai a integrar-lo en les
nostres rutes comarcals. Parlem
del collao de Salines, conegut des de mitjans del segle passat com Collao d’Azorín
perquè allí estiuava sovint l’il·lustre escriptor monover, José Martínez Ruiz “Azorín”
(1873-1967).
Uns
dies abans, una vesprada, férem una primera aproximació d’urgència: el paratge
prometia bells i exigents camins.
El
mestre Azorín, que cal·ligrafià moltes planes en aquella finca, li dedicà unes
quantes en la seua novel·la experimental Superrealismo.
Ell, home de sensibilitats extremes. Com els Tórtora, si fa no fa, va dir "No se contempla aquí la sencillez de un paraje, se
abarca más bien un territorio".
El llogaret té
un cert encantant: la casa blanca enreixada, on suposadament residiria l’autor
de la Generación del 98, altres construccions camperoles i una ingènua, humil i encantadora ermita. Dedicada a Sant Blai. Construïda el 1806 i reconstruïda el
1947. Una rústica joia neoclàssica amb una inscripció llatina:
Ora pro nobis sancte Blasii et per agros istos
Dit et
llatí vulgar, tan vulgar que alguns li diuen valencià: “Resa per nosaltres,
Sant Blai, i per estes terres de llaurança”.
I
després de les oportunes fotos en el llogaret, emprenguérem un feliç ascens per
un camí de terra envoltat inicialment per bancals cultivats i, en arribar a una
cruïlla, el camí de l’esquerra de la qual ens baixa a la part septentrional
del Fondonet, tiràrem rectes i començaren les pujades fortes i exigents entre
pins i mil matolls del mediterrani sec. Els perfums de les plantes aromàtiques,
com la camamil·la, ja seca, ens acompanyaren en el dur ascens. Una vegada dalt,
encetàrem un descens que ens duria al ponent del Fondonet oferint-nos molts
camins alternatius i un paisatge de llogarets monovers extraordinari: el
Derramador, el Manyar, el Xinorlet, les Cases de Don Ciro, etc.
Abandonàvem
les serres del Collao d’Azorín i tornaven a la plana de Monòver satisfets per
la descoberta: tants anys esperant les nostres rodes, pedalades i bufits!. La
calor “apretava” i ens decidírem per buscar la cervesa fresca a Petrer: heroismes,
els justos.
