EL SET MAGNÍFICS TÓRTORES QUE FEREN LA SAFRA (AH, NO, QUE FOREN QUATRE)

Havia plogut una miqueta la nit anterior. Pensàvem que en seríem set i vam acabar sent quatre tortoreros: bé. Què fer? Cap a Novelda pels Col·legials i, de Novelda, per Forna i una pista agrícola asfaltada plena de vinyes, al camí que unix Monòver amb la Romana, el camí del coll de l'Ametler. I allí, què?: al cor de la Safra, feia anys que no hi pujàvem. Ja tocava.

La Safra és una serra de poca altitud (850 m) i coronada per una penya espectacular que es veu de quasi tots els llocs de les Valls del Vinalopó. Podem dir que si el Sit tanca la comarca pel nord-est, la serra de Salines per nord-oest i el Carxe per l'oest estricte, la petita Safra li fa d'epicentre. De més a més, la penya té una forma molt interessant, plena de covatelles i coves (la Sabonera, la Safra, el Morteret, el Rabo de la Paella i la cova dels Pastors), pot semblar, posant-li imaginació, una fortalesa. De safres, n'hi ha moltes per tota la nostra geografia. El nom prové de l'àrab sahra, que vol dir això mateix, "penya".

Va ser Enric Valor, precisament, qui la va tractar amb més imaginació en fantasejar-hi un castell, el del Regne de la Safra del rei Astoret, personatge que dona títol a la rondalla "El rei Astoret", un conte meravellós protagonitzat per una magnífica heroïna, Margarida Blanca.

La nostra història és més prosaica, però no deixa de tenir encant: encarar les dures costeres que des del camí del coll de l'Ametler permeten arribar a l'espectacular mirador que pega cap a Monòver, Elda, Petrer, Novelda i Saix, tot ficant-nos dins del cor de la pinosa Safra.

La ruta ens mostra la intervenció humana en forma de cova abandonada. Una pista forestal amb molta pedra solta ens permet fer un descens prudent que, a poc a poc, es fa més ràpid perquè la pista està ja amb prou bon estat. Enllacem en el camí de la Boquera, que unix el coll de Vitoriano amb Monòver i des d'allí fem cap a Elda i Petrer.

En ruta perdem dos contingents més i esta colla "gastrobike" deixa de fer honor al seu nom. Sort que dos tortoreros, com manen els déus i els dimonis, mantenen honradament la tradició.

El suculent esmorzar petrerí, al Derrocat, acaba sent bastant amé, tant per les viandes com per la companyia del senyor Josep Martínez Ruiz, el fill de la tia Maria Lluïsa. Sí home, sí, eixe que escriu amb el malnom d'Azorín.

Seguirem somiant noves aventures i esmorzars més concorreguts... Què anem a fer-li?
 

UN ESTIU DE BAMBAR PER CASA AMB PEDALS

 El juliol dels Tórtora ha estat plàcid. Rodades comarcals per a no perdre la forma i esmorzar en regresar o prop de casa.

 Hem comptat amb noves incorporacions --benvinguts!-- i van ser batejats amb una ruta quasi inèdita: Petrer-Monòver-Asp-RAMBLA DE TARAFA I RIU VINALOPÓ-Elda-Petrer.

 Un dissabte per Sax a la llacuna de Salines, i d'aquí al "collao d'Azorín" per acabar, rodejant el Fondonet i esmorzant al Manyar amb dos bons amic del "Jarra y Pedal".

 El sol ja ens acompanyava de valent pel Fondonet de Monòver.

 Un Sit per la "Chabola" sempre senta bé: la costereta té la seua exigència.

 El punt d'encontre fotogràfic: els xiprer que volia ser avet, tot un clàssic dels bikers per Nadal.

 I des d'allí a Novelda, pels Col·legials. La tornada és pel riu, però abans, dos intrèpids tórtores, ansiosos de Santa i cultura musical, es pegaren la volteta pel santuari de santa Maria Magdalena, en plenes festes dels veïns novelders.

 No va faltar la mirada d'admiració dedicada al memorable orgue de marbre: el mític so de l'aire i la pedra noble del nostre petit país.

EL COLLADO DE SALINES, ALTRAMENT DIT D'AZORÍN

«Hacia arriba; hacia las tierras altas. Desde la estación [de Monóvar], en el fondo del valle, hasta el pueblo, un kilómetro de carretera en cuesta.»

«Luego, saliendo por la parte opuesta del pueblo, el terreno sigue elevándose. Hacia las estribaciones de la Sierra de Salinas, del Carche, de la Sierra de la Pila. Valles, collados, recodos hondos de soledad y de silencio, gollizos, cañadas. En las cañadas o sobre las lomas pardas, las casas blancas o doradas. Almendros, olivos, higueras.»

«Al salir del pueblo, desde lo alto, el valle de Elda a lo lejos. Petrel en la remota orilla opuesta; Elda al pie; coloración suave de grises. Como el polvillo multicolor y sutilísimo de una pintura al pastel. Arriba siempre; dejar la carretera de Pinoso a la izquierda y entrar en la de Salinas. Poco después, recorrer un caminejo entre las viñas; subir por una ladera cubierta de pinos bienlientes. Y la casa del Collado. El Collado de Salinas». (Azorín)

Molt anys passant pel costat, mirant-nos les seues edificacions rurals, imaginant camins per les seues muntanyes... i no decidint-nos mai a integrar-lo en les nostres rutes comarcals. Parlem del collao de Salines, conegut des de mitjans del segle passat com Collao d’Azorín perquè allí estiuava sovint l’il·lustre escriptor monover, José Martínez Ruiz “Azorín” (1873-1967).

Uns dies abans, una vesprada, férem una primera aproximació d’urgència: el paratge prometia bells i exigents camins.

El mestre Azorín, que cal·ligrafià moltes planes en aquella finca, li dedicà unes quantes en la seua novel·la experimental Superrealismo. Ell, home de sensibilitats extremes. Com els Tórtora, si fa no fa, va dir "No se contempla aquí la sencillez de un paraje, se abarca más bien un territorio".

El llogaret té un cert encantant: la casa blanca enreixada, on suposadament residiria l’autor de la Generación del 98, altres construccions camperoles i una ingènua, humil i encantadora ermita. Dedicada a Sant Blai. Construïda el 1806 i reconstruïda el 1947. Una rústica joia neoclàssica amb una inscripció llatina:

Ora pro nobis sancte Blasii et per agros istos

Dit et llatí vulgar, tan vulgar que alguns li diuen valencià: “Resa per nosaltres, Sant Blai, i per estes terres de llaurança”.

 

I després de les oportunes fotos en el llogaret, emprenguérem un feliç ascens per un camí de terra envoltat inicialment per bancals cultivats i, en arribar a una cruïlla, el camí de l’esquerra de la qual ens baixa a la part septentrional del Fondonet, tiràrem rectes i començaren les pujades fortes i exigents entre pins i mil matolls del mediterrani sec. Els perfums de les plantes aromàtiques, com la camamil·la, ja seca, ens acompanyaren en el dur ascens. Una vegada dalt, encetàrem un descens que ens duria al ponent del Fondonet oferint-nos molts camins alternatius i un paisatge de llogarets monovers extraordinari: el Derramador, el Manyar, el Xinorlet, les Cases de Don Ciro, etc. 

 

Abandonàvem les serres del Collao d’Azorín i tornaven a la plana de Monòver satisfets per la descoberta: tants anys esperant les nostres rodes, pedalades i bufits!. La calor “apretava” i ens decidírem per buscar la cervesa fresca a Petrer: heroismes, els justos.