UNA ASSUMPCIÓ MUNTANYENCA: L'EIXAU, I AU!

Per un motiu o un altre, el blog "tortorero" portava quasi deu mesos mut de paraules i cego d'imatges. Això no vol dir que els Tórtora no hem estat actius, ans al contrari. En grups xicotets o més grans no hem deixat d'eixir dimarts, dijous, alguna vesprada i, sobretot, dissabtes. No hem parat, però tampoc teníem una ruteta èpica/elèctrica per dir "ara toca posar-la al blog". I hui, després d'un dimecres plujoset i en un 15 d'agost assumpcionista, ens "hem tirat al monte".

Objectiu: el barranc d'Eixau, entre el Maigmó i el Maigmonet atacant-lo des de la via verda d'Agost i arribant pel racó del Xoli petrerí.

El dia prometia: fresquet i bonic. Una matinada d'agost que reunia sis "tortores" (al final en vam quedar cinc per una "eventualitat") i que de seguida van decidir la ruta, no sense preocupacions per les dificultats i perillositat previsibles: ens fem grans!

Fins a l'estret d'Agost, on es junten els termes de tres pobles i tres comarques --Agost (l'Alacantí), Castalla (la Foia/l'Alcoià) i Petrer (les Valls del Vinalopó)-- la cosa ha anat raonablement bé.

I vigilats per les penyes del Maigmonet hem encarat les costeres de l'imponent i exigent barranc de l'Eixau: au, cap amunt!

Per la casa de les Coves hem fet una incursioneta al naixement d'aigua blana: bassetes plenes, el xorret, un filet inesgotable i una família de peixos que ens ha saludat amablement: mare i fillets!

Després de ramblejar una estoneta, amb la inevitable polèmica sobre els camins i tot això que fa les rutes tan atractives, han començat les costerotes de pedra solta i ben exigents. El pare Maigmó ens vigilava atent.

Per fi, el capdamunt de l'Eixau, ara toca baixar l'estret de l'Eixau (la Xau que resa el vell cartell en interpretar ortogràficament el topònim des de la fonètica popular "laixau") fins trobar-nos amb el camí del Balcó d'Alacant.

L'objectiu estava aconseguit, feliçment o.. quasi. Un bac ens ha clavat la por al cos. Res: repeladures, blaures i doloret. Ja es passarà: és el que té la BTT!

La broma ací la teniu grafiada: El retorn ha sigut per Castalla, on ha hagut l'inevitable esmorzaret: som gastrobike, per favor!

I mentre que la ciutat germana d'Elx es preparava per a la Festa vespertina, nosaltres celebràvem la festa matutina. No ha hagut ni Magrana ni Araceli, no ens hem barallat amb els "judios", amb tot i això, però, hem viscut una assumpció muntanyenca en els nostres cossos cansats i en les nostres ànimes de "tórtores" voladors. I ara, a pensar-ne d'altres.

 

UN ALTRE ANY MÉS: NAIXEMENT DEL VINALOPÓ I GASPATXADA CASTELLUDA

 Un altre any hem visitat el naixement del riu més llarg del País Valencià (dels que hi naixen i desemboquen). El Vinalopó naix a Bocairent, a la vora de Banyeres, i desemboca, com pot, a Santa Pola. L'estima al nostre riu --o "Sargantana d'aigua", que escrivia V. A. Estellés-- ens ha fet emprendre l'aventura per enèssima vegada.

 No ens enganyem, i l'estima també al riu de la "Penya del Llop" (Vina/lopo) i als gaspatxos castelluts que du incorporats en el "pack" excursionista: els gastrobikers no en perdonem una.

 Sempre s'aprofita per a batejar algun nou incorporat: la ruta s'ho val. No, no l'hem tirat al riu perquè estàvem a les portes de l'hivern, però poc ha falta.

 Ha estat una ruteta sense originalitats: la bonica i sorpresiva rambla que arranca des d'Onil, l'entrada i la visita amb esmorzaret d'urgència a la zona protegida del naixement, l'exigent recorregut per les pinoses i ben cuidades muntanyes de Biar, el santuaria de la mare de Déu de Gràcia, el port de Biar i el remat a Santa Anna, de nou a Onil.

 Sempre és bonica i divertida: enguany una miqueta de fang, bon oratge, bon ritme, malgrat algun cascat, i gràcies a les motoretes --"ol a electricitat!"--.

 Tot ha finalitzat amb la dutxa, l'aperitiu i las gaspatxada castelluda: com mana el rigorós protocol tortorero.

 I A L'ANY QUE VE MÉS, QUE NINGÚ HO DUBTE (AMB AJUDA DE LA PROVIDÈNCIA).