UNA ASSUMPCIÓ MUNTANYENCA: L'EIXAU, I AU!

Per un motiu o un altre, el blog "tortorero" portava quasi deu mesos mut de paraules i cego d'imatges. Això no vol dir que els Tórtora no hem estat actius, ans al contrari. En grups xicotets o més grans no hem deixat d'eixir dimarts, dijous, alguna vesprada i, sobretot, dissabtes. No hem parat, però tampoc teníem una ruteta èpica/elèctrica per dir "ara toca posar-la al blog". I hui, després d'un dimecres plujoset i en un 15 d'agost assumpcionista, ens "hem tirat al monte".

Objectiu: el barranc d'Eixau, entre el Maigmó i el Maigmonet atacant-lo des de la via verda d'Agost i arribant pel racó del Xoli petrerí.

El dia prometia: fresquet i bonic. Una matinada d'agost que reunia sis "tortores" (al final en vam quedar cinc per una "eventualitat") i que de seguida van decidir la ruta, no sense preocupacions per les dificultats i perillositat previsibles: ens fem grans!

Fins a l'estret d'Agost, on es junten els termes de tres pobles i tres comarques --Agost (l'Alacantí), Castalla (la Foia/l'Alcoià) i Petrer (les Valls del Vinalopó)-- la cosa ha anat raonablement bé.

I vigilats per les penyes del Maigmonet hem encarat les costeres de l'imponent i exigent barranc de l'Eixau: au, cap amunt!

Per la casa de les Coves hem fet una incursioneta al naixement d'aigua blana: bassetes plenes, el xorret, un filet inesgotable i una família de peixos que ens ha saludat amablement: mare i fillets!

Després de ramblejar una estoneta, amb la inevitable polèmica sobre els camins i tot això que fa les rutes tan atractives, han començat les costerotes de pedra solta i ben exigents. El pare Maigmó ens vigilava atent.

Per fi, el capdamunt de l'Eixau, ara toca baixar l'estret de l'Eixau (la Xau que resa el vell cartell en interpretar ortogràficament el topònim des de la fonètica popular "laixau") fins trobar-nos amb el camí del Balcó d'Alacant.

L'objectiu estava aconseguit, feliçment o.. quasi. Un bac ens ha clavat la por al cos. Res: repeladures, blaures i doloret. Ja es passarà: és el que té la BTT!

La broma ací la teniu grafiada: El retorn ha sigut per Castalla, on ha hagut l'inevitable esmorzaret: som gastrobike, per favor!

I mentre que la ciutat germana d'Elx es preparava per a la Festa vespertina, nosaltres celebràvem la festa matutina. No ha hagut ni Magrana ni Araceli, no ens hem barallat amb els "judios", amb tot i això, però, hem viscut una assumpció muntanyenca en els nostres cossos cansats i en les nostres ànimes de "tórtores" voladors. I ara, a pensar-ne d'altres.

 

ALCALÁ DEL JUCAR, TIERRAS de VES, JARRAyPEDAL & TÓRTORA

 Entre el BTT-Tórtora  i el Jarra i Pedal hi havia ganes d'aventura. Tocava estrenar les equipacions en territori comanxe. Ja sabeu: un peliu exigent, bons paisatges i esmorzaret notable. Tots dos grups, un bons amics i un guia de 10 ens posàrem a la faena  un poquet abans de les 9 del matí en...

 LA HOZ DEL JUCAR, a ALCALÁ DEL JUCAR, a la MANCHUELA ALBACETEÑA, Un bell fenòmen carstí en què el riu Xúquer s'encaixa entre parets erosionades per ell mateix pels mil·lenis dels mil·lenis (vaja, que la cosa va començar quan algun del grup no sabia ni muntar en bicicleta).

 La rodada incialment és fa plàcida: bona pista forestal, planeig, rampetes, riu Xúquer per totes bandes: el cos i la vista ho agraïxen...

 De sobte, comencen les rampes considerables, costerots significatiu: les cames i, en alguns casos, els motors elèctrics es posen a treballar. No tenim altre remei. I així en elevem a autèntics nivells esperituals (bufff!).

 Paradetes, descansades i vinga, vinga la foto. Feia temps que no disfrutàvem tant.

 Arribem a la presa del Molinar, després d'una baixada amb trams de pronòstic reservat; travessem uun tunel ben custodiat per la Benemèrita i millor il·luminat. Només eixir encarem una lleu costera asfaltada que ens durà a la Villa de Bes i, en exigent pujada, que ens descalva de la bicicleta a tots menys a l'heroi de la jornada --forts aplaudiments!--, pugem al Santuari del Cristo de la Vida. Les vistes són espectaculars i les fotos abundants. Vinga, una passadeta de fotos...

 El Santuari pertany al gòtic tardà, segle XV,  i a la seua vora es troben les restes d'una fortalesa construïda per Alfons X per a vigilar les fronteres entre el poderós Regne de Castella i el feble Regne Croat de València, acabat de conquistar per son sogre, un tal Jaume el Conqueridor (segle XIII). Les vistes que es tenen des del penyal expliquen clarament la sàvia decisió del jove Savi castellà. Ah, el Regne de València està a la voreta.

 Baixem del Santuari del Cristo de la Vida i, inevitablement, pensem en la "Buena Vida" i la sana alimentació. així que seguim carretereta amunt fins arribar a les Casas de Ves. Preciós municipi que tot i la seua proximitat al cel de Sant Pere i companyia ens acull com si fora un infern satànic dedicat monogràficament al pecat de gola.

 barretes de colesterol

 calories comprimides: atascaburras

 "Els pecats de gola el Senyor els perdona"

"Dels pecats del piu el Senyor se'n riu"

 I comença el retorn amb la panxa plena, rodant inicialment per la Manchuela més manxega, per plana, i després entre pins, fins encetar una baixada que ens obliga a una certa prudència. En encaixem de nou en el congost de la Hoz de Alcalá del Júcar i amb una tempatura de migdia ideal arribem a la bellíssima i singular població albacetenya.

 Dutxes, banys, suardes a l'aire, aigües, begudes isotòniques, cerveses... I la festa acaba a la vora del riu i al peu del poble. "En un marco de incomparable belleza", que diria el clàssic sense imaginació.

 Pensant-ne en la pròxima, que siga d'excel·lència, com esta...

 That's all Folks, Friends!

A FER LA MÀ!

Sigueu moderadament feliços!