Havia plogut una miqueta la nit anterior. Pensàvem que en seríem set i vam acabar sent quatre tortoreros: bé. Què fer? Cap a Novelda pels Col·legials i, de Novelda, per Forna i una pista agrícola asfaltada plena de vinyes, al camí que unix Monòver amb la Romana, el camí del coll de l'Ametler. I allí, què?: al cor de la Safra, feia anys que no hi pujàvem. Ja tocava.
La Safra és una serra de poca altitud (850 m) i coronada per una penya espectacular que es veu de quasi tots els llocs de les Valls del Vinalopó. Podem dir que si el Sit tanca la comarca pel nord-est, la serra de Salines per nord-oest i el Carxe per l'oest estricte, la petita Safra li fa d'epicentre. De més a més, la penya té una forma molt interessant, plena de covatelles i coves (la Sabonera, la Safra, el Morteret, el Rabo de la Paella i la cova dels Pastors), pot semblar, posant-li imaginació, una fortalesa. De safres, n'hi ha moltes per tota la nostra geografia. El nom prové de l'àrab sahra, que vol dir això mateix, "penya".
Va ser Enric Valor, precisament, qui la va tractar amb més imaginació en fantasejar-hi un castell, el del Regne de la Safra del rei Astoret, personatge que dona títol a la rondalla "El rei Astoret", un conte meravellós protagonitzat per una magnífica heroïna, Margarida Blanca.
La nostra història és més prosaica, però no deixa de tenir encant: encarar les dures costeres que des del camí del coll de l'Ametler permeten arribar a l'espectacular mirador que pega cap a Monòver, Elda, Petrer, Novelda i Saix, tot ficant-nos dins del cor de la pinosa Safra.
La ruta ens mostra la intervenció humana en forma de cova abandonada. Una pista forestal amb molta pedra solta ens permet fer un descens prudent que, a poc a poc, es fa més ràpid perquè la pista està ja amb prou bon estat. Enllacem en el camí de la Boquera, que unix el coll de Vitoriano amb Monòver i des d'allí fem cap a Elda i Petrer.
En ruta perdem dos contingents més i esta colla "gastrobike" deixa de fer honor al seu nom. Sort que dos tortoreros, com manen els déus i els dimonis, mantenen honradament la tradició.
El suculent esmorzar petrerí, al Derrocat, acaba sent bastant amé, tant per les viandes com per la companyia del senyor Josep Martínez Ruiz, el fill de la tia Maria Lluïsa. Sí home, sí, eixe que escriu amb el malnom d'Azorín.
Seguirem somiant noves aventures i esmorzars més concorreguts... Què anem a fer-li?
