AGAFEM EL XITXARRA I MOS N'ANEM A GANDIA!

El número màgic set marcava la quantitat d'anys que portàvem sense pujar-nos al mític tren Xitxarra. Feia alguns mesos hi havien viatjat per a fer l'altiplà Villena-Iecla, però la Petrer-Villena-Mariola-Safor (del fred quasi continental a la suau calor mediterrània) la teníem quasi oblidada. Eren set llargs anys sense sentir el tracateig màgic de la via fèrria per aquell trajecte.

Encara recordàvem aquella "Aventura d'una desventura" per viaranys i tunels -fatídic darrer tunel!- a la vora del riu Serpis que els saforencs rebategen com riu d'Alcoi.

Total que sis intrèpids tortores, amb el suport d'un sèptim i del fill d'un d'eixos sis (el xic tenia el coratge de repetir després del 2016 en què va comprovar que la nostra "vellea" era directament proporcional al nostre poc coneixement) ens vam vore a la xurreria encara en nit tancada i pegarem devers Villena a agafar el Xitxarra.

Posats de fanals i llanternes, per a conjurar la poca visibilitat, passàrem de llarg Saix. A Santa Eulàlia va començar a trencar l'alba: benvinguda la llum del dia!

Oh, sorpresa tortorera: ni vies ni travesses ni cantals... Les estacions i els abaixadors tancats, si no en ruïnes... No quedava res d'aquell "cavall de ferro" que anava de Cieza a Gandia. Només el traçat.

Ara tocava aprofitar el camí i amb les nostres cabres elèctriques i tirar cap al nord per antic traçat...

Biar a llevant, el Camp de Mirra i Beneixama, a ponent, el Salze, Banyeres -camí en perfecte estat i mot ben cuidat-. Parada obligatòria per a un bon esmorzaret i una llarga espera perquè un tortora havia extraviat l'ànima (bé, no era l'ànima, erà el mòbil. I què és si no un mòbil? l'ànima del segle XXI).

Per fi podem agafar el tren!, Vana esperança... allò només és un vagó dentingut eternament a l'estació de Bocairent, una tomba ferroviària, com qui diu. Un vagó que és la materialització del fantasma. S'imposa la realitat: no hi ha ni haurà mai Xitxarra, només queda una via verda, cuidem-la, usem-la!

I com que no ens en queda altra, ens encaminem des de la Vall d'Albaida, albirant la bella Bucària o Bocairent, cap al Comtat mariolenc dels camins agrícoles d'Alfafara i de les dreceres agrestes de la bella Agres. Arribem a Muro, ben protegit pel Montcabrer, gegant, imponent i bonhomiós.

I ara, les terres de Perputxent: Gaianes, Beniarrés  i l'Orxa. La vella estació dorm vigilada pels templers, guerrers de mil oracions i llances sangonoses...

Nosaltres, templers del pedal i la màgia elèctrica, seguim conquistant el paisatge per nodrir els nostres sentits àvids d'experiències -ai!- adolescents: olors, colors, sabors... La BTT també és una festa de la sensualitat: l'esforç al servici del goig de la vida!

El serpetejant Serpis, a cada instant més riu d'Alcoi, ens acompanya amb murmurs i espurnes juganeres de llum i aigua: un espectacle per als passatgers del Xitxarra pedalat que ens dreça a la nostra destinació.

La font de la Reprimala, a Vilallonga de la Safor, ens refresca i en diu que la màgia del Xitxarra pedalat s'ha acabat, Ara ve la vulgar carretera civilitzada -o no- i un bon i exquisit dinar a la platja de Gandia.

Com vos ho direm? Hi havia set i fam, i com que tot estava tan bo, vam decidir pecar de gola. Pedalar està bé, activar el sentits davant un plats exquisits tampoc no està mal. Cent quilòmetres ben bé mereixen begudes exiquides i plats suculents.

Arribem a Petrer a posta de sol, descarreguem les cabres i esperem el cotxe que transporta els altres biker. Missió complida: el tren Xitxarra va tornar a recórrer el fred sud interior del país per arribar a la calidesa mediterrània de l'estimada Safor.

 

UNA DE BEN GLOBERA: ALCOI-GANDIA

Una gran jornada bicicletera. Tranquil·la, relaxada i globera, però gran. Eixírem des de la devastada estació ferroviària d'Alcoi. Després de comprovar que no hi cap indicació per a la via verda de l'antic tren "Xitxarra"--"Això no ho paga ningú!"-- vam tractar de trobar-la preguntat. Missió impossible. Calfàrem cames pel polígon de Cotes Baixes i finalment vam acabar en la carretera Alcoi-Cocentaina.
A la ciutat comtal la cosa es va apanyar una miqueta més. Un amable veí ens explicà el camí i, després de travessar el poble, trobàrem per fi la cobdiciada via verda. De seguida Muro. Estació de Muro. Baixadeta, pujadeta i cap a Beniarrés passant per Gaianes, dos bonics i acollidors poblets del Comtat. A Beniarrés vam fer el primer tunel. Sort que un biker previsor duia llum --"You are the sunset of my live"-- i ens va ensenyar el camí de la veritat.
Entrem al tros més agrest i atractiu. Ens acostem a l'Orxa faldejant el Benicadell. Ben prompte trobem el castell de Perputxent. De seguida l'estació i... cap al poble, a esmorzar. A l'alberg de la BTT ens cruspim --quina parauleta!-- uns considerables entrepans amb adobadets i beguda de tota mena: de la infantil Coca-Cola a la viril cervesa. I és que hi ha hòmens, homenets i calamandúrrios, què hi farem?


Riures, somriures, refrescos, entrepans i bon rotllo per a encarar el que resta. Un esplendorós migdia per completar els trenta quilòmetres que ens falten fins al Grau de Gandia.

Entrem al Racó del Duc, el tram més bonic. Un "desparrame" paisatgístic. Rodar tranquil, fotos, tunels (en un els que no duíem llum ens vam "escagarrussiar" amb la desorientadora foscúria, quina por!).



I en un i altre racó de la ruta simpàtiques ciclistes que en orientaven perquè no en perderen. "Gràcies, senyora, molt amable!".






"Seguim-la, que ja arribem!". No perdeu de vista el triangle indicador.

Així, xino-xano, ascendírem a peus del circ de la Safor i des d'allí cap a Villalonga, des d'on, gràcies a uns ciclistes indígenes, arribàrem en un no res a la Gandia dels nostre clàssics. Per Ausiàs, per Joanot!

I després, el Grau. Les fotos entre ferros i, Hala, a la platja.

Vinga, a dinar i descansar. Celebrem els 70 Km absolutament "globeros" amb un bon arròs a la búlgara regat amb cervesa i bon vi. La tornada? Sobre logístiques i altres penars hi parlarem en altra ocasió. Ara celebrem la magnífica i irrepetible Alcoi-Gandia: Missió complida! I tant!