El número màgic set marcava la quantitat d'anys que portàvem sense pujar-nos al mític tren Xitxarra. Feia alguns mesos hi havien viatjat per a fer l'altiplà Villena-Iecla, però la Petrer-Villena-Mariola-Safor (del fred quasi continental a la suau calor mediterrània) la teníem quasi oblidada. Eren set llargs anys sense sentir el tracateig màgic de la via fèrria per aquell trajecte.
Encara recordàvem aquella "Aventura d'una desventura" per viaranys i tunels -fatídic darrer tunel!- a la vora del riu Serpis que els saforencs rebategen com riu d'Alcoi.
Total que sis intrèpids tortores, amb el suport d'un sèptim i del fill d'un d'eixos sis (el xic tenia el coratge de repetir després del 2016 en què va comprovar que la nostra "vellea" era directament proporcional al nostre poc coneixement) ens vam vore a la xurreria encara en nit tancada i pegarem devers Villena a agafar el Xitxarra.
Posats de fanals i llanternes, per a conjurar la poca visibilitat, passàrem de llarg Saix. A Santa Eulàlia va començar a trencar l'alba: benvinguda la llum del dia!
Oh, sorpresa tortorera: ni vies ni travesses ni cantals... Les estacions i els abaixadors tancats, si no en ruïnes... No quedava res d'aquell "cavall de ferro" que anava de Cieza a Gandia. Només el traçat.
Ara tocava aprofitar el camí i amb les nostres cabres elèctriques i tirar cap al nord per antic traçat...
.jpg)
Biar a llevant, el Camp de Mirra i Beneixama, a ponent, el Salze, Banyeres -camí en perfecte estat i mot ben cuidat-. Parada obligatòria per a un bon esmorzaret i una llarga espera perquè un tortora havia extraviat l'ànima (bé, no era l'ànima, erà el mòbil. I què és si no un mòbil? l'ànima del segle XXI).
Per fi podem agafar el tren!, Vana esperança... allò només és un vagó dentingut eternament a l'estació de Bocairent, una tomba ferroviària, com qui diu. Un vagó que és la materialització del fantasma. S'imposa la realitat: no hi ha ni haurà mai Xitxarra, només queda una via verda, cuidem-la, usem-la!
I com que no ens en queda altra, ens encaminem des de la Vall d'Albaida, albirant la bella Bucària o Bocairent, cap al Comtat mariolenc dels camins agrícoles d'Alfafara i de les dreceres agrestes de la bella Agres. Arribem a Muro, ben protegit pel Montcabrer, gegant, imponent i bonhomiós.
.jpg)
I ara, les terres de Perputxent: Gaianes, Beniarrés i l'Orxa. La vella estació dorm vigilada pels templers, guerrers de mil oracions i llances sangonoses...
Nosaltres, templers del pedal i la màgia elèctrica, seguim conquistant el paisatge per nodrir els nostres sentits àvids d'experiències -ai!- adolescents: olors, colors, sabors... La BTT també és una festa de la sensualitat: l'esforç al servici del goig de la vida!
El serpetejant Serpis, a cada instant més riu d'Alcoi, ens acompanya amb murmurs i espurnes juganeres de llum i aigua: un espectacle per als passatgers del Xitxarra pedalat que ens dreça a la nostra destinació.
La font de la Reprimala, a Vilallonga de la Safor, ens refresca i en diu que la màgia del Xitxarra pedalat s'ha acabat, Ara ve la vulgar carretera civilitzada -o no- i un bon i exquisit dinar a la platja de Gandia.
Com vos ho direm? Hi havia set i fam, i com que tot estava tan bo, vam decidir pecar de gola. Pedalar està bé, activar el sentits davant un plats exquisits tampoc no està mal. Cent quilòmetres ben bé mereixen begudes exiquides i plats suculents.
Arribem a Petrer a posta de sol, descarreguem les cabres i esperem el cotxe que transporta els altres biker. Missió complida: el tren Xitxarra va tornar a recórrer el fred sud interior del país per arribar a la calidesa mediterrània de l'estimada Safor.
