Després de l'inevitable parèntesi "sant bonifacier" la Tórtora ha tornat a volar. No, no penseu que ha fet una volada llegendària, però, com a mínim, ha mogut les ales (o els pedals). En quatre dies, tres eixides --130 km--. No està malament.
DIUMENGE, 23: Dos amiguets "domingueros", amb l'excusa de visitar el llogaret de Raspai (el Carxe), han fet seixant quilòmetres per tot el morro per poder engolir-se sense compassió un ben monover "arròs, conill i caragols".
La ruta ha transcorregut pel collao de Vitoriano, el pla Manyar, Ubeda (on hem vist un monumental cuco, virguera costrucció de pedra seca), Lel, Paredon i Raspai, ja en terres murcianes: la Múrcia que parla valencià. Després hem tornat pel Pinós, les Enzebres, les Cases del Senyor i, ala, a l'arrossot. La ruteta ha tingut de tot: paisatge, monuments, arquitectura rural, esmorzar, botànica, visita amistosa i bones noves. En fi... 60 Kms. amb caloreta, sobretot al final.
LA SAFRA AL FONS
DE CUL!
QUE FELIÇOS AL RASPAI IECLÀ!
MATXACAT PELS UELOS!
LA MAJESTUOSA CILLA DEL SIT AL FONS
LA DECAPITACIÓ RASPAIERA
Dimarts a la vesprada, eixida individual. Havien dit que el Racó del Xoli --en bolonita, "Rincón Bello"-- estava preciós i cap allà costera amunt: Almadrava, Ventetes, el Cossi (fet una merda! "assasins de raons, assassins de vida!") i Raconet del Xoli. Certament, ben guapo. Fotos i cap a casa amb una bellíssima posta de sol, que també ha tocat fotografiar, veges tu. La cosa més lamentable de l'eixida vespertina: no ha hagut ni una miserable cervesa; tot ha acabat en una beguda isotònica, així perdrem la condició globera que tant ens plena d'orgull.





















