PER LA "MAR DE COTÓ" DE PEÑA RUBIA

Pareix mentira però els Tórtora, com a tals, no havíem fet mai Peña Rubia, entre Biar, Saix i Villena. Els seus quasi 950 m. alguns d'ells fa molts anys, o més recentment, els havíem ascendit, però no teníem constància gràfica. Coses!

Potser la causa d'eixe "passar de llarg" de la muntanyeta estava en el mal estat del camí fa una vintena d'anys, que quan et posaves a pujar-la t'obligava a fer molts metres, quasi mig quilòmetre, a peu. Ara, deien el més informats, que estava en perfecte estat.

Peña Rubia en perfecte estat i nosaltres perfectament electrificats. Tot ajudava a prendre la decisió d'anar a per la serreta.

L'ascens va ser realment senzill i agradable: una bona pista forestal i unes vistes cap a Saix que, de sobte, donaren pas a un esplendorós mar de núvols: un entorn muntanyenc tan bonic com màgic, Amunt!

A disfrutar de les vistes que només ens oferien els alts de les muntanyes, la mar de cotó i...

UN GLOBUS AEROSTÀTIC que més que volar navegava entre els núvols del cel de l'Alt Vinalopó i l'Alcoià meridional.

Després, el descens enmig de la boira cap a Villena i a rodar per la via verda del mític tren Xitxarra: Penya Rubia, tan a prop, tan oblidada, tan màgica!

 

NI PLUJA, NI FRED I A CATÍ: AMB POQUETA NEU, AI!

Hui, els dubtes per la pluja, el fred i les ganes de vore i xafar neu han condicionat l'eixida. Només n'hem sigut quatre, de tórtores.

Finalment no s'ha complit cap pronòstic: ni ha plogut -bé-, ni ha fet fred -bé- ni hem xafat neu a Catí, malament. 

Tot i això, l'eixida ha estat bonica, tant pels paisatges -pujar a Catí no decep mai- com per l'esforç i l'aventura (amb alguna caiguda i desperfecte mecànic sense gran importància, per sort!)

Un paisatge de núvols capritxosos, fang i una miqueta de neu han marcat el final de l'ascens i els primer quilòmetres de la tornada.

La neu estava lluny: a la Cresteria, a l'Empenyador, al portell de Catí, al Carrascalet, a l'alt de Guisop... Poqueta, quasi un enfarinament. L'aigua i les temperatures relativament altes han acabat amb la neu del clot de Catí.

Missió complida i a esmorzar a Petrer. Per cert, molts cotxes en el camí asfaltat, tan en l'ascens com en el descens.

L'esmorzar petrerí ha tingut un puntet d'estrany: pel Trosset hem baixat a les cases del Riu i des d'allí, per la canal de Ferro, amb ascens exigent, cap a la partida del Ginebre. Efectivament, hem estrenat el reobert restaurant de la partida petrerina. Un bon esmorzar a pressupost tancat -amb molts tortoreros de "paisà"- que, pel que hem pogut vore, té prou èxit. Molts començals esmorzant, massa per al temps que corren, però...

Xe, a la setmana que ve més...